El porc ha tingut i encara té molta d’importància en el món rural, la seva carn salada (ossos i xulla) o bé transformada en embotits com la sobrassada, botifarrons, camaiot i blanquets entre d’altres. Ha estat gairebé l’única carn que han menjat els pagesos durant molt de temps al llarg de l’any. No és estrany, que tingui una importància rellevant dins la gastronomia mallorquina. Les matances són un esdeveniment important dins el calendari pagès de l’hivern. Aquest dia es reuneixen les famílies per fer-ne una festa, de la matança del porc. La major part de la seva carn es destina a l’elaboració d’embotits, però se n’aprofita absolutament tot. En haver acabat les feines es fa una menjada abundant on no falta res. Antigament la festa s’allargava amb música i balls, costum que s’ha perdut amb les noves formes d’esbarjo. Aquesta tradició es manté viva, i són moltes les famílies que sense treballar al camp engreixen un porc al llarg de l’any, o bé el compren amb la finalitat de fer-ne matances. D’aquesta manera se n’obtenen uns embotits de major qualitat als que podem trobar als comerços, sobretot la sobrassada que serà consumida durant tot l’any. Difícilment es mantindrà molt de temps aquesta tradició, a mesura que la gent que visqué aquella Mallorca rural, d’abans del desenvolupament turístic dels anys 60 ens vagui deixant, s’anirà perdent. L’alimentació actual, on la carn fresca n’és un component bàsic ha llevat molta d’importància als embotits com a font proteïnica de la nostra dieta. A més, les noves generacions s’han educat majoritàriament deslligades del camp i les seves feines.

El porc de raça mallorquina és de color negre, de tonalitat clara o gris pissarra. Aquesta pigmentació correspon a la situació geogràfica i el fa més resistent a l’acció dels raigs solars. No obstant, la seva presència és minoritària respecte al porc blanc, i va lligada a l’elaboració d’embotits de qualitat.

La salsa de Nadal son unes postres tradicionals d’Eivissa, que es preparen aquests dies per a menjar-se durant les festes de Nadal. Es pot descriure com un torró liquid de textura cremosa, que es menja calent mullant-hi bescuit. Es sol dir, que pels que no l’han menjada des de petits, val més primer provar-la i després sabre de que està feta, ja que s’elabora amb una mescla d’ingredients un tant insòlita. El principal ingredient són les ametlles, acompanyades de mel, sucre, espècies com canyella, safrà, clau o pebre i brou, el qual sol ser de pollastre o bé d’altres carns com porc o be. En ocasions, en lloc de brou es prepara simplement amb aigua, donant-li un sabor més suau.

L’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria en el segle XIX a la seva obra “Die Balearen”, descriu un plat molt semblant a la salsa de Nadal d’Eivissa, preparat a algunes cases de Mallorca durant les festes de Nadal, com una tradició antiga gairebé perduda. L’origen d’aquest plat avui en dia típicament eivissenc, es creu que es remunta a l’Edat Mitjana.

Seleccionant aquest enllaç, s’accedeix a un article amb imatges de la salsa de Nadal.

L’origen de la salsa maionesa o bé maonesa és incert, una de les teories més acceptades la relacionen amb la ciutat de Maó. D’on es creu que el duc de Richelieu, Louis François Armand du Plessis, la va portar a la cort de Versalles, popularitzant-se i estenent-se per tot Europa.

Fins hi tot indagant en l’origen menorquí de la salsa maonesa, hem trobat tres versions diferents, sempre relacionades amb l’estada del duc de Richelieu a Menorca. La més estesa conta com es va servir aquesta salsa, en el banquet per a la celebració de la victòria francesa sobre els britànics pel control del Port de Maó, el 1756. Es diu que va ser una invenció del xef francès encarregat d’organitzar el banquet, o bé que aquest l’havia apresa de la població local, com una variant de l’allioli.

Atribuïda a la tradició oral de Menorca, es conta com el duc de Richellieu es trobava caminant pels carrers de Maó, pensant en els plans per a la batalla, sense recordar-se de prendre cap aliment. Ja ben tard, esperonejat per la gana, va entrar en una fonda per a menjar. On només els hi quedava un plat de carn, d’aspecte ingrat, que li fou servit acompanyat d’una senzilla salsa feta amb ou i oli d’oliva. Tant li va agradar, que va demanar la recepta al fondista, la qual quan va regressar a França va donar a conèixer com a salsa a la maonesa.

La tercera història parla d’una amant menorquina del duc, que li feu descobrir la salsa. Potser les tres històries són certes, o potser cap d’elles ho és. En qualsevol cas, el que reflecteixen, és la idea de com els francesos durant el seu domini de l’illa, conegueren la salsa maonesa a Menorca, d’on la portaren cap a França.