El Comte Mal és l’adaptació mallorquina del llegendari i mític Comte Arnau de Catalunya, qui fou condemnat a vagar durant tota l’eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre, al qual li surten flames per la boca i els ulls, per a redimir les seves malifetes com relacionar-se amorosament amb una monja o no pagar els deutes promesos. Aquest malvat personatge llegendari a Mallorca es solapa amb un de real; Ramon Safortesa Pacs-Fuster de Vilallonga i Nét, segon comte de Formiguera (1627-1694), senyor de les antigues cavalleries d’Hero, Santa Margarida, Alcudiola, Maria, Puigblanc, Castellet i Tanca i de l’alqueria de Galatzó a Calvià. El qual a l’edat de 12 anys heretà del seu pare dos greus litigis, l’un la pretensió de cobrar tributs basats en concessions reials a favor del comte sobre les terres comunals de Santa Margalida, i l’altre la d’exercir jurisdicció civil i criminal sobre els habitants de les seves cavalleries, veïns la major part del poble de Santa Margalida. En definitiva, l’intent de perpetuar un règim feudal a favor del Comte fou l’origen dels abusos i episodis violents, que dugueren la fantasia popular a relacionar-lo amb la llegenda del Comte Arnau, coneguda i difosa a Mallorca des de l’edat mitjana a través d’una popular cançó.

El Comte Mal perdé els seus litigis amb el poble de Santa Margalida, d’on fou desterrat, arribant a convertir-se en un personatge rellevant, a la Mallorca de la seva època. Seguint el fil de la llegenda, les seves aparicions sobre un cavall negre envoltat de flames, es relaten al puig Galatzó, una de les seves propietats. Al palau de Can Formiguera, la seva casa de Palma al costat de la Seu en al carrer de la Portella, es diu que el Comte Mal feu construir la torre que caracteritza aquest edifici, per a poder contemplar la seva estimada, una monja del convent de les Clarisses. Llegenda i realitat entremesclades, gràcies a la literatura del segle XIX i a una tradició oral, han fet del Comte Mal un dels mites més coneguts de la cultura popular a Mallorca.

El Mobylette ha estat una icona de la Mallorca rural, que amb el pas del temps ha deixat de fer sentir el seu estrident so metàl·lic, pels camins i carreteres secundàries de l’illa. A poc a poc, hem deixat de veure aquells homes i dones d’una certa edat, damunt aquesta espècie de bicicleta reforçada amb un petit i característic motor de 49 cc, utilitzat per anar del poble a la finqueta de fora vila, amb un senalló penjat i una caixa al darrera, on portaven els fruits de la terra o qualque eina. Si encara ens remuntam més enrere en el temps, a més de tot lo dit abans, veuríem un home i una dona cavalcant a sobre el mateix Mobylette. Una pràctica, que les regulacions del transit s’encarregaren de suprimir, per motius de seguretat, o bé per pietat dels seus motorets. Després vingueren aquells homes i dones vells amb un casc, que ni tan sols el se llevaven quan baixaven del Mobylette. Fins que el 2003 les lleis europees mediambientals impediren la fabricació del seu petit motor, per ser massa contaminant. Qui ho hagués dit mai, que aquest invent francès del 1949 després d’haver-se’n produït més de 30 milions d’unitats, acabaria així, prohibit, inadaptat als nous temps.

Darrera aquesta imatge bucòlica, s’hi amagava una realitat social molt més dura, l’analfabetisme. Les persones que fins fa uns anys han estat utilitzant el Mobylette, moltes vegades era perquè ni tan sols sabien llegir, el que les excloïa de poder conduir un cotxe. Perquè un dels molts avantatges del Mobylette, era que per a conduir-ho, tal sols es requeria haver fet els 14 anys. Avui en dia, l’analfabetisme entre les persones majors de Mallorca, és gairebé anecdòtic i si n’hi ha algun ,que no ha pogut aprovar l’examen de conduir, ja no va en Mobylette si no amb un micro-cotxe.

La resposta a la pregunta del títol, podria ser a Tunísia o al Marroc, on les regulacions mediambientals no són tan estrictes i encara se’n fabriquen. Així que si voleu veure un Mobylette nou, ja sabeu on heu d’anar.

L’origen de la salsa maionesa o bé maonesa és incert, una de les teories més acceptades la relacionen amb la ciutat de Maó. D’on es creu que el duc de Richelieu, Louis François Armand du Plessis, la va portar a la cort de Versalles, popularitzant-se i estenent-se per tot Europa.

Fins hi tot indagant en l’origen menorquí de la salsa maonesa, hem trobat tres versions diferents, sempre relacionades amb l’estada del duc de Richelieu a Menorca. La més estesa conta com es va servir aquesta salsa, en el banquet per a la celebració de la victòria francesa sobre els britànics pel control del Port de Maó, el 1756. Es diu que va ser una invenció del xef francès encarregat d’organitzar el banquet, o bé que aquest l’havia apresa de la població local, com una variant de l’allioli.

Atribuïda a la tradició oral de Menorca, es conta com el duc de Richellieu es trobava caminant pels carrers de Maó, pensant en els plans per a la batalla, sense recordar-se de prendre cap aliment. Ja ben tard, esperonejat per la gana, va entrar en una fonda per a menjar. On només els hi quedava un plat de carn, d’aspecte ingrat, que li fou servit acompanyat d’una senzilla salsa feta amb ou i oli d’oliva. Tant li va agradar, que va demanar la recepta al fondista, la qual quan va regressar a França va donar a conèixer com a salsa a la maonesa.

La tercera història parla d’una amant menorquina del duc, que li feu descobrir la salsa. Potser les tres històries són certes, o potser cap d’elles ho és. En qualsevol cas, el que reflecteixen, és la idea de com els francesos durant el seu domini de l’illa, conegueren la salsa maonesa a Menorca, d’on la portaren cap a França.

La història dels jueus conversos, és un dels capítols més foscos i sorprenents de la història de Mallorca. Sorprenent, perquè uns fets ocorreguts en el segle XV, suposaren la discriminació i estigmatització d’un grup dins la societat mallorquina, fins a mitjans del segle XX.

El 1435 els jueus de Mallorca foren obligats a convertir-se al cristianisme, any en que formalment s’acabà el judaisme a l’illa. El fet que aquestes conversions no responguessin a un convenciment religiós, propicià que en la clandestinitat, aquests nous conversos continuessin amb les pràctiques de la religió jueva. Per aquest fet, foren perseguits per la Inquisició Espanyola amb més o menys intensitat durant els segles posteriors.

No és fins al segle XVII que es pot començar a parlar dels xuetes, també anomenats xuetons, com els descendents mallorquins dels jueus conversos al cristianisme, que a finals del segle XVII la Inquisició va processar i condemnar per haver practicat la fe jueva, els quals a més duen un dels quinze cognoms considerats per a la resta de l’illa descendents de jueus. Paradoxalment, a Mallorca s’ha demostrat l’existència de mes de dos-cents cognoms d’ascendència jueva, però únicament els portadors d’aquests quinze patiren el rebuig social. Concretament aquests llinatges són: Aguiló, Bonnín, Cortès, Forteza, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Valls, Valentí, Valleriola i Tarongí.

Els xuetes han conformat a Mallorca un grup social discriminat, forçat a l’endogàmia fins al punt que s’ha pogut demostrar la seva diferenciació genètica, respecte a la resta de mallorquins. A més, la gran majoria d’ells han viscut als voltants del carrer del Segell a Palma, avui en dia amb el nom de Jaume II en el centre històric de la ciutat. Ells mateixos s’han identificat com a persones del carrer, en referència a l’esmentat carrer, ja que les paraules xueta o xuetó són considerades ofensives, sinònims d’avar en el català col·loquial de Mallorca. Tot i el seu catolicisme indiscutible, la pròpia església els va discriminar pels estudis eclesiàstics fins el segle XX. De fet, es veieren forçats a l’exercici de professions, per a les quals eren acceptats com ara comerciants o joiers, el que en molts de casos els hi reporta una bona situació econòmica.

Els motius d’aquest rebuig social són difícils d’entendre, però tornant a les condemnes de la Inquisició als practicants de la fe prohibida en el segle XVII, entre altres penes que almenys havien de mantenir-se durant dues generacions als familiars directes dels condemnats, hi havia la prohibició d’ocupar càrrecs públics, fer-se sacerdots o casar-se amb persones que no fossin xuetes. Sembla que per la força del costum, dins la petita societat mallorquina, provocà que aquestes penes es mantingueren molt més enllà de lo estipulat.

Actualment es pot dir que la qüestió xueta a Mallorca està superada, i la discriminació ja forma part del passat. Un passat molt recent, que no ha impedit el ressorgiment de diverses associacions dedicades a la recuperació de la memòria i el llegat jueus a Mallorca.

Baluard de Sant Jaume a Dalt Vila, Eivissa

L’ajuntament d’Eivissa presenta balanç de les visites d’aquest estiu als espais de Dalt Vila, recentment restaurats, per a mostrar el patrimoni històric de les murades de la ciutat d’Eivissa. Segons les dades facilitades pel departament de turisme, entre els mesos de juliol i setembre aquests espais han rebut 12.622 visites. La major part de les quals pertanyen al baluard de Sant Jaume, concretament 7.108. El seu èxit, en bona part es degut a l’exposició permanent d’armes antigues, que a més permet als visitants tocar i interaccionar amb els objectes exposats. Malgrat que l’exposició està dedicada a la guerra, els seus organitzadors sostenen que conté un missatge pacifista.

Pel que fa als altres dos centres el baluard de Sant Pere, utilitzat majoritàriament per a convocatòries de caràcter cultural, ha rebut 3.600 visites. Per últim, el Centre d’Interpretació Madina Yabisa n’ha rebudes 1.914. Aquest darrer és un modern centre d’interpretació audiovisual del que fou la ciutat d’Eivissa, durant l’ocupació musulmana, situat a l’antic edifici de la Curia en el carrer Major, número 2.

Durant els mesos d’hivern, els tres centres romandran oberts tots els matins excepte els dilluns.

El nom de Palma ha esdevingut envoltat de certa polèmica al llarg del temps, que ara es pretén tancar, amb la oficialitat en tots els àmbits del nom Palma, sense l’afegitó de Mallorca.

Els romans, que fundaren la ciutat, en digueren Palma, i aquest va ser el seu nom durant segles fins a l’època de la dominació musulmana en que passar a dir-se Madina Mayurqa en àrab, que significa ciutat de Mallorca. En les altres llengües, també era coneguda amb el mateix nom que l’illa, és a dir Mallorca. Així fou anomenada fins ben entrat el segle XVIII. L’ambigüitat creada per aquest fet amb el nom Mallorca, feia que sovint se l’anomenés ciutat de Mallorca. De fet, encara avui en dia, entre els mallorquins de la Part Forana, és comú referir-se a Palma com a Ciutat. Lo qual no resulta estrany, si tenim present que en tota l’illa, no hi ha cap altre ciutat d’importància semblant.

Amb el decret de Nova Planta al segle XVIII, des de Madrid, es recuperà el nom original de Palma. Però sembla que per a diferenciar-la, de Las Palmas i La Palma a les illes Canàries, els òrgans de govern del poder central, començaren a fer servir Palma de Mallorca, terme que tot i no haver estat fet servir pels mallorquins fins ben entrat el segle XX, acabà per imposar-se.

Ja en el 1998, el Govern de les Illes Balears, va promulgar un decret on s’establien les denominacions oficials dels topònims de les illes, assignant Palma a la ciutat de Mallorca, però no ha estat fins enguany, en que l’administració de l’estat central s’hi ha adaptat. Això implicarà, que a molts indrets on ara s’està utilitzant Palma de Mallorca, s’haurà de llevar l’afegitó de Mallorca, com per exemple en els aeroports. Així que si vostè té un bitllet d’avió per venir cap aquí, estigui alerta de no confondre Palma amb Las Palmas o La Palma, a les illes Canàries com els buròcrates castellans del segle XVIII. Per si un cas, prengui nota del codi del nostre aeroport que és PMI.

Aquest article està basat en els escrits de Gabriel Bibiloni, lingüista i professor de la Universitat de les Illes Balears.